Certament, la festa de sant Antoni és la més genuïna de totes les que se celebren a Benicarló. La més autèntica. La més antiga i acreditada. Una festa atàvica, en la qual, els protagonistes són el bé, el mal i el foc; representats per sant Antoni, el dimoni i la foguera. És el conflicte permanent entre la bondat i la maldat. L'espill de la condició humana. L'escenificació, el desig que el bé s'impose triomfant sobre el mal, amb el foc que tot ho purifica, en la plaça pública. Per sant Antoni, quan el dia comença a créixer, i el fred es torna més intens, és l'hora de cremar els mals esperits. De protegir els animals i preparar-nos per a una bona collita. De desterrar les adversitats amb les brases.
L'encís del foc, que atreia i atrapava els meus ulls de xiquet i també de la gent gran, ubicats al voltant de les flames, tenia la capacitat prodigiosa d'aturar el temps. Quedàvem embadalits. Si hi ha res que jo recordo de menut amb intensitat és el tràfec quan dies abans de sant Antoni començàvem la replega d'encenalls i els acaramullàvem per prendre foc la vespra del sant. Els dies previs, amb un fred gèlid, amb pantalons curts i les cames tallades pel vent, arrossegàvem branques, fustes i andròmines amb l'energia pròpia dels infants que escampen la vivor en els dies curts d'hivern, però amb l'espenta d'una vida que es vol llarga. Des de la nostra foguera, vora la mar, observàvem les flames d'una altra. I així successivament. Entre dos focs qualssevol sempre hi havia contacte visual. I Benicarló, en la nit, cremava en una gran foguera tots els seus mals.
Després, quan el foc, vençut pel temps, quedava reduït a brases, els veïns acudíem en animada conversa a restaurar i alegrar el cos per celebrar l'inici del camí cap a l'esclat de la primavera. Era l'hora de torrar petxines (ous déiem a la mar), galeres, carxofes, botifarres, llonganisses... tot ben remullat en un vi negre ben valent i aspre. Llavors, una fumera de viandes estovades per les brases s'elevava per damunt de les cases i baixes edificacions de la població i una magnífica aroma i olor envaïa tota la vila.
Hi havia un fil que unia i lligava, com un garbell d'herba tendra, la festa: la desfilada de carros al voltant de Benicarló. Les riates d'animals ben llustrosos i guarnits on destacaven les filloles del camp, el carro de la música i les lloes.
L'emoció de la música de sant Antoni escampava pels carrers, per uns músics encabits miraculosament dins d'un carro. I així, tal com voleiaven les notes dels clarinets, trompetes i saxos, entre el baladre que apuntava al cel, ho feien també les coques en un esclat festiu per preservar la bona salut de les bèsties domèstiques i de les persones.
Però la festa no s'entenia sense la presència de la crítica exercida a través del recurs expressiu de les lloes. Com en un antic memorial de greuges, els llauradors manifestaven el seu descontentament irònicament per com evolucionava el camp i la població, amb una dosi de mordacitat notable. El lloero, un dels personatges fonamentals de la festa, portaveu de la pagesia en la festa, exhibia una notable capacitat de coneixement de la realitat local i l'expressava de manera versificada, improvisadament. I recitava les lloes amb una cadència especial.
Ara la festa de sant Antoni manté, afortunadament, l'essència de la celebració. Conserva l'esperit tradicional gràcies a la pagesia local i a la Confraria de Sant Antoni que han sabut mantenir, admirablement, l'ànima que expressa el caràcter benicarlando i que encara encisa i atrapa màgicament els ulls dels nostres xiquets. Per molts anys!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada