La coca de sant Antoni

No hi ha res més poderós que l'evocació de la paraula. En sentir l'expressió "coca de sant Antoni" em ve a la ment tota una sèrie de ressonàncies vivencials. Les emocions se succeeixen i rememoro i revisc multiplicitat d'episodis reculats vinculats a la festa.

Aquest dolç, amb denominació d'origen entranyable, tan fàcil de pronunciar, ocupa la centralitat gastronòmica de la festa. És elaborat amb uns ingredients que han estat i són encara la base de la nostra cultura alimentària: l'oli i la farina. Així com les civilitzacions americanes i asiàtiques han fonamentat la seua alimentació en el panís i l'arròs respectivament, els pobles de la Mediterrània hem sobreviscut gràcies al blat, l'oli i el vi. Aquesta trilogia és l'essència de la "coca". No es pot demanar més amb menys!

Les "coques" en la festa de sant Antoni dibuixen el cel cadufer, quan són llançades des del balcó de la Sala de la Vila o des dels carros. El blanc de l'embolcall de la pasta, retallat en un cel fosc, és una pluja benefactora, per a les persones i les bèsties. És el manà particular dels benicarlandos que ens reconforta i procura esperança.

Aquest dolç obsequi, que cau de les altures celestials, per intermediació de sant Antoni del Porquet, és desitjat i entomat per les àvides mans dels benicarlandos, per les propietats que conté. Les coques són majoritàriament caçades al vol i si alguna para en terra la "coca" queda feta una coca. No és cap broma, se'n llancen a milers, desenes de milers, i els xiquets s'enduen la part del lleó. En els darrers temps, els infants nouvinguts magrebins s'han afegit a la cacera de la coca. De tant en tant, se sent algun autòcton que crida ben fort "xeic, que porten sagí", per veure si dissuadeix la menudalla nouvinguda, sabedor de l'actitud cultural porcòfoba que prediquen.

Però la coca també conté el mal, almenys en l'aspecte formal. Després de pastar el dolç i fer-ne les boles per individualitzar-les, se li posen les banyes a la coca, amb un pessic, que representen les banyes del dimoni, justament abans d'entrar al forn, que és talment com introduir-se a les calderes d'en Pere Botero. Tan bon punt les coques ja estan cuites, i han perdut temperatura, s'ensucren. Tot seguit és el moment d'obrir la boca, mossegar-ne un bocí, assaborir el gust i la textura de la farina, l'oli, la barreja i el sucre cuits i elevar-nos fins a les portes del cel.