dimarts, 6 de novembre del 2018
dijous, 27 d’octubre del 2011
Sant Antoni i el dimoni. Abans i ara
Certament, la festa de sant Antoni és la més genuïna de totes les que se celebren a Benicarló. La més autèntica. La més antiga i acreditada. Una festa atàvica, en la qual, els protagonistes són el bé, el mal i el foc; representats per sant Antoni, el dimoni i la foguera. És el conflicte permanent entre la bondat i la maldat. L'espill de la condició humana. L'escenificació, el desig que el bé s'impose triomfant sobre el mal, amb el foc que tot ho purifica, en la plaça pública. Per sant Antoni, quan el dia comença a créixer, i el fred es torna més intens, és l'hora de cremar els mals esperits. De protegir els animals i preparar-nos per a una bona collita. De desterrar les adversitats amb les brases.
L'encís del foc, que atreia i atrapava els meus ulls de xiquet i també de la gent gran, ubicats al voltant de les flames, tenia la capacitat prodigiosa d'aturar el temps. Quedàvem embadalits. Si hi ha res que jo recordo de menut amb intensitat és el tràfec quan dies abans de sant Antoni començàvem la replega d'encenalls i els acaramullàvem per prendre foc la vespra del sant. Els dies previs, amb un fred gèlid, amb pantalons curts i les cames tallades pel vent, arrossegàvem branques, fustes i andròmines amb l'energia pròpia dels infants que escampen la vivor en els dies curts d'hivern, però amb l'espenta d'una vida que es vol llarga. Des de la nostra foguera, vora la mar, observàvem les flames d'una altra. I així successivament. Entre dos focs qualssevol sempre hi havia contacte visual. I Benicarló, en la nit, cremava en una gran foguera tots els seus mals.
Després, quan el foc, vençut pel temps, quedava reduït a brases, els veïns acudíem en animada conversa a restaurar i alegrar el cos per celebrar l'inici del camí cap a l'esclat de la primavera. Era l'hora de torrar petxines (ous déiem a la mar), galeres, carxofes, botifarres, llonganisses... tot ben remullat en un vi negre ben valent i aspre. Llavors, una fumera de viandes estovades per les brases s'elevava per damunt de les cases i baixes edificacions de la població i una magnífica aroma i olor envaïa tota la vila.
Hi havia un fil que unia i lligava, com un garbell d'herba tendra, la festa: la desfilada de carros al voltant de Benicarló. Les riates d'animals ben llustrosos i guarnits on destacaven les filloles del camp, el carro de la música i les lloes.
L'emoció de la música de sant Antoni escampava pels carrers, per uns músics encabits miraculosament dins d'un carro. I així, tal com voleiaven les notes dels clarinets, trompetes i saxos, entre el baladre que apuntava al cel, ho feien també les coques en un esclat festiu per preservar la bona salut de les bèsties domèstiques i de les persones.
Però la festa no s'entenia sense la presència de la crítica exercida a través del recurs expressiu de les lloes. Com en un antic memorial de greuges, els llauradors manifestaven el seu descontentament irònicament per com evolucionava el camp i la població, amb una dosi de mordacitat notable. El lloero, un dels personatges fonamentals de la festa, portaveu de la pagesia en la festa, exhibia una notable capacitat de coneixement de la realitat local i l'expressava de manera versificada, improvisadament. I recitava les lloes amb una cadència especial.
Ara la festa de sant Antoni manté, afortunadament, l'essència de la celebració. Conserva l'esperit tradicional gràcies a la pagesia local i a la Confraria de Sant Antoni que han sabut mantenir, admirablement, l'ànima que expressa el caràcter benicarlando i que encara encisa i atrapa màgicament els ulls dels nostres xiquets. Per molts anys!
L'encís del foc, que atreia i atrapava els meus ulls de xiquet i també de la gent gran, ubicats al voltant de les flames, tenia la capacitat prodigiosa d'aturar el temps. Quedàvem embadalits. Si hi ha res que jo recordo de menut amb intensitat és el tràfec quan dies abans de sant Antoni començàvem la replega d'encenalls i els acaramullàvem per prendre foc la vespra del sant. Els dies previs, amb un fred gèlid, amb pantalons curts i les cames tallades pel vent, arrossegàvem branques, fustes i andròmines amb l'energia pròpia dels infants que escampen la vivor en els dies curts d'hivern, però amb l'espenta d'una vida que es vol llarga. Des de la nostra foguera, vora la mar, observàvem les flames d'una altra. I així successivament. Entre dos focs qualssevol sempre hi havia contacte visual. I Benicarló, en la nit, cremava en una gran foguera tots els seus mals.
Després, quan el foc, vençut pel temps, quedava reduït a brases, els veïns acudíem en animada conversa a restaurar i alegrar el cos per celebrar l'inici del camí cap a l'esclat de la primavera. Era l'hora de torrar petxines (ous déiem a la mar), galeres, carxofes, botifarres, llonganisses... tot ben remullat en un vi negre ben valent i aspre. Llavors, una fumera de viandes estovades per les brases s'elevava per damunt de les cases i baixes edificacions de la població i una magnífica aroma i olor envaïa tota la vila.
Hi havia un fil que unia i lligava, com un garbell d'herba tendra, la festa: la desfilada de carros al voltant de Benicarló. Les riates d'animals ben llustrosos i guarnits on destacaven les filloles del camp, el carro de la música i les lloes.
L'emoció de la música de sant Antoni escampava pels carrers, per uns músics encabits miraculosament dins d'un carro. I així, tal com voleiaven les notes dels clarinets, trompetes i saxos, entre el baladre que apuntava al cel, ho feien també les coques en un esclat festiu per preservar la bona salut de les bèsties domèstiques i de les persones.
Però la festa no s'entenia sense la presència de la crítica exercida a través del recurs expressiu de les lloes. Com en un antic memorial de greuges, els llauradors manifestaven el seu descontentament irònicament per com evolucionava el camp i la població, amb una dosi de mordacitat notable. El lloero, un dels personatges fonamentals de la festa, portaveu de la pagesia en la festa, exhibia una notable capacitat de coneixement de la realitat local i l'expressava de manera versificada, improvisadament. I recitava les lloes amb una cadència especial.
Ara la festa de sant Antoni manté, afortunadament, l'essència de la celebració. Conserva l'esperit tradicional gràcies a la pagesia local i a la Confraria de Sant Antoni que han sabut mantenir, admirablement, l'ànima que expressa el caràcter benicarlando i que encara encisa i atrapa màgicament els ulls dels nostres xiquets. Per molts anys!
La coca de sant Antoni
No hi ha res més poderós que l'evocació de la paraula. En sentir l'expressió "coca de sant Antoni" em ve a la ment tota una sèrie de ressonàncies vivencials. Les emocions se succeeixen i rememoro i revisc multiplicitat d'episodis reculats vinculats a la festa.
Aquest dolç, amb denominació d'origen entranyable, tan fàcil de pronunciar, ocupa la centralitat gastronòmica de la festa. És elaborat amb uns ingredients que han estat i són encara la base de la nostra cultura alimentària: l'oli i la farina. Així com les civilitzacions americanes i asiàtiques han fonamentat la seua alimentació en el panís i l'arròs respectivament, els pobles de la Mediterrània hem sobreviscut gràcies al blat, l'oli i el vi. Aquesta trilogia és l'essència de la "coca". No es pot demanar més amb menys!
Les "coques" en la festa de sant Antoni dibuixen el cel cadufer, quan són llançades des del balcó de la Sala de la Vila o des dels carros. El blanc de l'embolcall de la pasta, retallat en un cel fosc, és una pluja benefactora, per a les persones i les bèsties. És el manà particular dels benicarlandos que ens reconforta i procura esperança.
Aquest dolç obsequi, que cau de les altures celestials, per intermediació de sant Antoni del Porquet, és desitjat i entomat per les àvides mans dels benicarlandos, per les propietats que conté. Les coques són majoritàriament caçades al vol i si alguna para en terra la "coca" queda feta una coca. No és cap broma, se'n llancen a milers, desenes de milers, i els xiquets s'enduen la part del lleó. En els darrers temps, els infants nouvinguts magrebins s'han afegit a la cacera de la coca. De tant en tant, se sent algun autòcton que crida ben fort "xeic, que porten sagí", per veure si dissuadeix la menudalla nouvinguda, sabedor de l'actitud cultural porcòfoba que prediquen.
Però la coca també conté el mal, almenys en l'aspecte formal. Després de pastar el dolç i fer-ne les boles per individualitzar-les, se li posen les banyes a la coca, amb un pessic, que representen les banyes del dimoni, justament abans d'entrar al forn, que és talment com introduir-se a les calderes d'en Pere Botero. Tan bon punt les coques ja estan cuites, i han perdut temperatura, s'ensucren. Tot seguit és el moment d'obrir la boca, mossegar-ne un bocí, assaborir el gust i la textura de la farina, l'oli, la barreja i el sucre cuits i elevar-nos fins a les portes del cel.
Aquest dolç, amb denominació d'origen entranyable, tan fàcil de pronunciar, ocupa la centralitat gastronòmica de la festa. És elaborat amb uns ingredients que han estat i són encara la base de la nostra cultura alimentària: l'oli i la farina. Així com les civilitzacions americanes i asiàtiques han fonamentat la seua alimentació en el panís i l'arròs respectivament, els pobles de la Mediterrània hem sobreviscut gràcies al blat, l'oli i el vi. Aquesta trilogia és l'essència de la "coca". No es pot demanar més amb menys!
Les "coques" en la festa de sant Antoni dibuixen el cel cadufer, quan són llançades des del balcó de la Sala de la Vila o des dels carros. El blanc de l'embolcall de la pasta, retallat en un cel fosc, és una pluja benefactora, per a les persones i les bèsties. És el manà particular dels benicarlandos que ens reconforta i procura esperança.
Aquest dolç obsequi, que cau de les altures celestials, per intermediació de sant Antoni del Porquet, és desitjat i entomat per les àvides mans dels benicarlandos, per les propietats que conté. Les coques són majoritàriament caçades al vol i si alguna para en terra la "coca" queda feta una coca. No és cap broma, se'n llancen a milers, desenes de milers, i els xiquets s'enduen la part del lleó. En els darrers temps, els infants nouvinguts magrebins s'han afegit a la cacera de la coca. De tant en tant, se sent algun autòcton que crida ben fort "xeic, que porten sagí", per veure si dissuadeix la menudalla nouvinguda, sabedor de l'actitud cultural porcòfoba que prediquen.
Però la coca també conté el mal, almenys en l'aspecte formal. Després de pastar el dolç i fer-ne les boles per individualitzar-les, se li posen les banyes a la coca, amb un pessic, que representen les banyes del dimoni, justament abans d'entrar al forn, que és talment com introduir-se a les calderes d'en Pere Botero. Tan bon punt les coques ja estan cuites, i han perdut temperatura, s'ensucren. Tot seguit és el moment d'obrir la boca, mossegar-ne un bocí, assaborir el gust i la textura de la farina, l'oli, la barreja i el sucre cuits i elevar-nos fins a les portes del cel.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)